Unitat 3 La Revolució Industrial i el moviment obrer
1.Les bases de la Revolució Industrial:
1.1.La revolució demogràfica:
A partir de la segona meitat del segle xv111, la població anglesa, i posteriorment la de la resta d'Europa, va sortir de l'estancament i va començar a créixer d'una manera continuada. Aquest creixement de la població, que va tenir l oc juntament amb el procés d'industrialització, es va iniciar amb la desaparició de les mortalitats catastròfiques periòdiques. Posteriorment, va continuar ambla disminució progressiva de la mortalitat ordinària i el manteniment d'una alta natalitat. Anglaterra i Gal·les van passar dels 6,2 milions d'habitants que tenien l'any 1750 a 15,9 el 1841. El descens de la mortalitat es devia a les millores en les tècniques agrícoles, que van afavorir que l'alimentació fos de més bona qualitat i més variada. També hi va haver una millora en la higiene i un cert progrés en medicina. Una població amb més recursos econòmics i més ben alimentada era també més resistent a les malalties.
1. 2. La revolució agrària:
Els progressos en l'agricultura, profundament relacionats amb el creixement de la població, també eren fonamentals per permetre la industrialització i la urbanització d'amplis sectors socials. La revolució agrària es va iniciar en l'Anglaterra del segle XVIII, quan alguns propietaris van acumular grans extensions de terres i van intentar treure'n el màxim benefici. Per tal d'augmentar la producció es van dura terme els canvis següents:
•Es van introduir noves tècniques de conreu: es va abandonar la rotació triennal i es va implantar la quadriennal, o sistema Norfolk, que eliminava el guaret i introduïa nous conreus, com ara la patata, el blat de moro i diverses especies herbàcies, que permetien alimentar els ramats. També es van utilitzar noves eines, com arades més perfeccionades, segadores i trilladores.
• Es va reformar l' estructura i la propietat de la terra: molts camps que eren comunals van passar a ser privats i es van elaborar lleis per tancar els camps (Enclosure Acts) per protegir-los de la ramaderia. Tots aquest canvis van possibilitar que la productivitat augmentés i els propietaris van obtenir molts beneficis, perquè la major part de la producció es dirigia a la venda. D'altra banda, molts camperols, petits propietaris i jornalers, es van arruïnar o es van quedar sense feina. Per aquest motiu van haver d'abandonar el camp i es van dirigir a les ciutats per treballar en la indústria naixent.
Model de revolució demogràfica
2. La Revolució Industrial a Anglaterra:
2.1.El carbó i la maquina de vapor:
Per tal d'augmentar la producció era necessari abandonar l'elaboració manual. És per això que l'invent que va revolucionar la indústria va ser la maquina de vapor, creada per James Watt l'any 1769. El vapor es va aplicar a la indústria a partir de 17 85: primer a les maquines tèxtils i, posteriorment, a la siderúrgia i als transports ( el ferrocarril i el vaixell de vapor). Inicialment s'utilitzava el carbó vegetal, obtingut a partir de la fusta, però les millores en les tècniques mineres van permetre l'obtenció de grans quantitats de carbó mineral, d'un alt poder calorífic.
2.2.La indústria tèxtil:
Els primers passos de la industrialització es van fer en el sector del cotó. La primera innovació tècnica importants va produir amb l'aparició de la llançadora volant (1733). Per tal d'incrementar la producció, els empresaris van impulsar la mecanització del sector del filat, que fins aleshores era molt lent i ocupava molta ma d'obra. Així, van aparèixer un seguit de novetats tècniques que van millorar molt la resistència del fil i van augmentar-ne la producció. D'aquesta manera, es va aplicar la maquina de vapor a les filadores i, a partir de 1815, als telers. La maquina de vapor va permetre una localització industrial més l iure, perquè ja no calia situar les instal·lacions prop dels rius per utilitzar l'energia produïda per l'aigua.
Amb aquestes novetats tècniques els fabricants anglesos van aconseguir un augment espectacular de la producció tèxtil, sobretot en la producció d'indianes, un teixit de cotó estampat. Els teixits s'exportaven a l'imperi colonial britànic i també a la resta de paises europeus, cap dels quals no podia competir amb Anglaterra ni en volum de producció, ni en qualitat, ni en preus.
2.3.La siderúrgia:
La siderúrgia o indústria del ferro és un sector fonamental per al desenvolupament d'altres indústries i del ferrocarril. A Anglaterra, les instal·lacions siderúrgiques van experimentar un gran creixement a partir de 1840, moment en que va augmentar molt la demanda i es va generalitzar la utilització de carbó mineral. El gran consum de carbó va fer que els alts forns se situessin prop de les conques mineres. La indústria del ferro va dirigir la producció a la demanda creixent de maquinaria pera la indústria tèxtil i l'agricultura i, sobretot, per als nous transports: els vaixells de vapor i el ferrocarril. La siderúrgia anglesa produïa tant per al mercat interior com per al' exterior, ja que responia a la demanda dels paises que havien iniciat la industrialització i no tenien encara una siderúrgia prou desenvolupada. La indústria siderúrgica va rebre un gran impuls el 1855, any en que les noves tecnologies van permetre l'obtenció de l'acer, material molt més durador que el ferro.
La Revolució Industrial a Anglaterra
3. La revolució dels transports:
3. 1. El ferrocarril:
La millora dels mitjans de transport era fonamental per transportar el carbó a les fabriques i comercialitzar els productes agrícoles i industrials. A Anglaterra, les primeres innovacions van consistir en la construcció de camins aptes per al transport de mercaderies i, sobretot, en la construcció d'una xarxa de canals que comunicaven les valls fluvials i permetien millorar el transport interior.
Però l'autentica revolució en el comerç interior va arribar amb l'aparició del ferrocarril. L'anglès George Stephenson va construir una locomotora, que incorporava l'energia del vapor a un mitja de transport terrestre sobre rails. El 1825 es va inaugurar el tram entre el port de Stockton i la localitat minera de Darlington, i cinc anys més tard, la línia entre Liverpool i Manchester, dos dels principals centres de producció industrial d'Anglaterra. El 1850 la xarxa ferroviària britànica ja tenia més de 9 600 km de via.
El ferrocarril va augmentar la rapidesa i la capacitat del transport de mercaderies i de persones i va incrementar els intercanvis, aspectes que van permetre que els preus baixessin i que augmentés el consum de tot tipus de productes. Tant el mercat interior com l'exterior van experimentar un notable augment del volum de les exportacions i importacions, que va propiciar la creació de grans companyies comercials.
3.2. La navegació amb vaixells de vapor:
La navegació amb vapor, tot i queixa es va començar a utilitzar el 1807, no es va desenvolupar plenament fins a les darreres dècades del segle XIX, en que es van construir els primers vaixells capaços de fer una navegació transoceànica. El 18071'america Robert Futon va aplicar el vapor als vaixells que navegaven pels rius americans, que s'impulsaven ambla roda de aletes abans de l'aparició de l'hèlix helicoïdal, i el vaixell Clermont va fer un viatge entre Nova York i Albany, pel riu Hudson, en menys de 32 hores. Pel que fa a la navegació marítima, en els primers viatges es combinava el vapor amb les veles; així, el 1819 el Savannah va travessar l'Atlàntic des de Georgià a Liverpool en 27 dies.
4. L'expansió de la Revolució industrial. El capitalisme
4.1. L'extensió de la industrialització:
La industrialització va anar acompanyada, arreu, del creixement de la població -de la demanda de productes-, de la modernització de l'agricultura i del' extensió de la siderúrgia moderna, i de la xarxa ferroviària. Els propietaris van invertir per millorar les seves explotacions i augmentar la producció, que es va adreçar als mercats interior i exterior. Al llarg del segle XIX, la Revolució Industrial es va estendre per Europa, tot i que d'una manera molt desigual.
• L'Europa atlàntica i central: països com Franca, Bèlgica i Alemanya es van industrialitzar a la primera meitat del segle XIX.
• L'Europa mediterrània va continuar amb una economia bàsicament agrària, tot i que la industrialització va arribar a algunes regions: nord d'Itàlia, Catalunya i el País Base.
• L'Europa oriental: va mantenir una economia d'Antic Regim, tot i que en algunes regions de Rússia la industrialització es va iniciar a la fi de segle.
• Fora d'Europa: només els Estats Units i el Japó es van industrialitzar a la segona meitat del segle XIX.
4. 2. El funcionament del sistema capitalista:
La Revolució Industrial va anar acompanyada de la implantació d'un nou sistema econòmic: el capitalisme. El seu funcionament es basa en els principis del liberalisme econòmic formulats per l'economista escocès Adam Smith en l'obra Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions ( 1776):
• L'interès personal és fonamental pera l'economia, ates que busca el màxim benefici. D'aquí neix la defensa de la iniciativa particular i de la propietat privada.
• Els preus dels productes varien segons les lleis del mercat, que regulen l' oferta i la demanda. Quan l' oferta és superior a la demanda, els preus disminueixen, però quan l'oferta és inferior a la demanda, els preus augmenten.
• L'Estat no ha d'intervenir en els afers econòmics, ates que el mercat es regula sol mitjançant les lleis de mercat. Això comporta que els sectors populars quedin desprotegits davant unes lleis que no regulen cap aspecte social.
4.3. El finançament de les indústries:
Les primeres indústries, fonamentalment tèxtils, es van crear amb capitals individuals provinents dels beneficis obtinguts amb l'agricultura o el cometé. Aquesta inversió inicial no va ser gaire elevada, de manera que quan s'obtenien beneficis, una part es reinvertien en la millora de l'empresa.
D'altra banda, els sectors siderúrgic i ferroviari requerien una forta inversió inicial. Per això es van generalitzar les companyies per accions: amb aportacions de diverses persones, que adquirien accions de l' empresa, s'aconseguia un gran capital. Quan hi havia beneficis, cada inversor en rebia una part proporcional al capital invertit. També es van generalitzar les inversions dels estats i el recurs a la banca, que avançava una suma de diners a particulars i empreses, a canvi d'un interès determinat.
5. La Societat del segle XIX:
5.1. Les noves classes socials:
D'una manera paral·lela a la industrialització, s'anava imposant una nova divisió social, en la qual el criteri de diferenciació era estrictament econòmic. Així, l'antiga divisió estamental va ser abolida pels nous estats liberals, mentre es consolidaven les noves classes socials. La classe dominant era la burgesia.
A l'altre extrem, les classes populars les formaven els camperols i els treballadors de les fabriques, anomenats obrers o proletaris, els quals disposaven només del seu treball, que venien a l' empresari a canvi d'un salari.
5.2. La burgesia:
Després de la Revolució Francesa la burgesia havia assolit el poder polític i es va convertir en la classe dirigent. Eren els propietaris de les terres, les indústries, els negocis i el capital. Els seus valors eren el treball, la defensa de la iniciativa personal i la propietat privada, l'esforç personal i l'estalvi, encara que també la consecució de beneficis. No era, però, una classe social homogènia, S'hi podien distingir els grups següents:
• L'alta burgesia: banquers, rendistes i propietaris de grans fabriques. Era políticament conservadora, perquè ja havia aconseguit els seus objectius en assolir els càrrecs que abans ocupaven els nobles.
• La mitjana burgesia: un sector que obtenia els seus beneficis de negocis i indústries més modestos, i que també podia incloure funcionaris i membres de les professions liberals (advocats, metges, professors universitaris...).
5.3. Els obrers:
Els treballadors de fabriques i tallers constituïen la classe obrera. Només podien oferir la seva for ~a de treball, per la qual rebien un salari molt baix, que era insuficient per mantenir un nivell de vida mínimament acceptable. La manca de lleis socials -sanitat, educació, jubilacions, ajuts per l'atur, etc.- abocava a la pobresa la majoria dels treballadors, sobretot quan estaven malalts o perdien la feina. La manca d'instrucció contribuïa al fet que no es pogués optar a un treball millor.
6. El moviment obrer:
6.1. Els orígens del moviment obrer:
Les penoses condicions de vida i de treball dels obrers van fer aparèixer diversos moviments de protesta. Fins a mitjan segle XIX, però, no es va desenvolupar cap ideologia revolucionaria que plantegés un canvi radical de la societat i uns instruments per aconseguir-lo. Les primeres accions de protesta no estaven organitzades i no oferien un programa amb propostes de canvi. Algunes, com els Rebomboris del Pa o Motins del Pa, tenien lloc espontàniament quan s'elevaven excessivament els preus del aliments bàsics; d'altres van tenir un caràcter destructiu: alguns obrers van començar a destrossar maquines perquè pensaven que eliminaven llocs de treball (luddisme). Aquestes accions, però, eren contraproduents i no proposaven cap canvi, de manera que els obrers van considerar la necessitat d'organitzar-se per defensar els seus interessos i van aparèixer les primeres associacions obreres.
6.2. El sindicalisme:
Inicialment, els sindicats eren il·legals i eren perseguits pel govern. El dret d'associació es va reconèixer per primer cop a la Gran Bretanya el 1824, fet que va possibilitar el naixement de les Trade Unions o unió de sindicats d'ofici el 1834, que va aplegar ben aviat uns 500 000 membres. Els sindicats tenien dues funcions:
• Ajust econòmic als obrers afiliats que no cobraven quan no podien treballar (per malaltia o atur).
• Suport als obrers en vaga per aconseguir mil ores laborals, com la reducció de l'horari de treball, la mil ora del sou o les condicions de treball.
En els anys 1838 -1848, el moviment obrer britànic es va concretar políticament en el cartisme, nom que prové de la redacció d'una carta redactada el 1838 perla Working Men's Association, que recollia sis peticions que expressaven un programa democràtic, basat en el sufragi universal masculí. El cartisme va organitzar un gran nombre de mobilitzacions i va proposar l'estratègia de la vaga general per assolir les seves reivindicacions. El moviment va fracassar a causa de la repressió i de les divisions internes entre sectors moderats i radicals.
6.3. El socialisme utópíc:
Les primeres propostes concretes de canvi van néixer deis socialistes utòpics, que es mostraven crítics ambla societat industrial i recollien una part del llegat de les proposicions que havien fet els il·lustrats. Els seus principis fonamentals eren:
• Organització de treball basada en la cooperativa i el col·lectivisme.
• Construcció d'una societat basada en la igualtat i l'harmonia entre els seus membres.
• No-qüestionant de l'existència de les classes socials ni la propietat privada.
• Consecució deis canvis a partir de l' educació i la propaganda. Les propostes, però, van ser poc concretes i realistes, i és per això que van fracassar. Tot plegat va portar a la formulació de teories revolucionaries com el socialisme i l' anarquisme.
7.El Socialisme científic i l'anarquisme. La Primera Internacional
7. 1 . El socialisme científic
El socialisme, teoritzat pels alemanys Karl Marx (1818 -1883) i Friedrich Engels (1820-1895), es va difondre per Europa a partir de la publicació del Manifest comunista ( 1848). La teoria marxista es pot resumir en tres aspectes bàsics:
• Al llarg de la historia de la humanitat sempre hi ha hagut explotadors i explotats, és adir, lluita de classes. Una minoria ha monopolitzat la riquesa i els mitjans de producció, i s'ha aprofitat del trebal de la majoria.
• La industrialització ha imposat una nova forma d' explotació: els burgesos contracten els proletaris i s'aprofiten del seu treball a canvi d'un salari molt baix. Els empresaris es queden els beneficis que els treballadors produeixen amb el seu treball.
• Els obrers, agrupats en un partit polític socialista, han de promoure una revolució per aconseguir el poder polític de l'Estat (dictadura del proletariat). En una fase transitòria (socialisme), aquesta dictadura expropiarà els béns dels ries i convertirà les fonts de riquesa (terra, fabriques... ) en propietats col·lectives en mans de l'Estat. Finalment, quan s'hagi assolit la igualtat econòmica, s'implantarà el comunisme, una societat igualitària en la qual no caldrà l'Estat.
7.2. L'anarquisme
Alguns pensadors revolucionaris defensaven l'assoliment d'una societat justa, sense explotadors i explotats, però s'oposaven a qualsevol organització autoritària, com els partits polítics. Així, defensaven l'anarquia, un model de societat basada en la llibertat individual i en la propietat col·lectiva.
Els principals teòrics de l'anarquisme, Mikhaïl Bakunin (1814-18 76) i Piotr Kropotkin (1842-1921), defensaven l'abolició de la propietat privada, però també de l'Estat i de tota autoritat o poder polític. Els anarquistes defensaven l'acció individual i la revolució espontània, que havia de donar lloc d'una manera immediata i sense etapes transitòries a l'anarquia.
7.3. La Primera Internacional
El marxisme i l'anarquisme defensaven l'internacionalisme: els obrers s'havien d' adonar que la seva situació d'opressió era la mateixa arreu del món i era necessària la unitat per lluitar contra el capitalisme. L' any 1864 es va fundar a Londres l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), que va proclamar que els treballadors s'havien de mobilitzar per aconseguir alliberar-se de l'explotació que patien. L'AIT va entrar en crisi a partir de 18 70, a causa de les discrepàncies ideològiques entre marxistes i anarquistes.
8. La segona Internacional i l'evolució del socialisme
8.1. La reorganització de la Internacional
A partir de 1880, a diversos països d'Europa van aparèixer partits polítics i sindicats socialistes. La majoria seguien el model del Partit Socialdemòcrata Alemany, fundat el 18 75. Tot i definir-se coma organitzacions obreres i revolucionaries, els nous partits es presentaven a les eleccions per assolir representació als parlaments estatals.
Així, es va produir un nou intent de coordinació mundial del moviment obrer: la Segona Internacional. En el congrés de fundació (París, 1889), es va acordar la celebració a tots els països d'una diada del treball cada Primer de Maig, per reivindicar la jornada laboral de vuit hores.
L'any 1900 es va constituir el Buró Socialista Internacional, que havia de coordinar tots els partits socialistes. No tenia una estructura centralitzada i les organitzacions nacionals que la formaven tenien plena autonomia. La majoria de partits socialistes que integraven la Segona Internacional es van decantar per l'estratègia de l'acció política i parlamentaria. Els delegats anarquistes, molt minoritaris, en van ser expulsats.
8.2. L' aparició de la socialdemocràcia
A la fi del segle XIX, les previsions que havia fet Marx sobre la inevitable i imminent caiguda del capitalisme i el triomf de la revolució obrera no s'havien complert i les condicions de treball i de vida dels obrers milloraven. Això va fer que moltes organitzacions socialistes abandonessin l'objectiu de dur a terme una revolució violenta immediata.
Un dels corrents que preconitzaven la moderació del socialisme va ser anomenat revisionisme. El socialista alemany Eduard Bernstein va defensar que era possible l' evolució progressiva i pacífica del capitalisme cap al socialisme, mitjançant la participació en els parlaments democràtics i l'aprovació de reformes. Malgrat que aquestes idees van ser condemnades pels congressos de la Internacional, els partits socialistes més influents van anar adoptant aquestes idees, conegudes avui amb el nom de socialdemocràcia.
8.3. L'evolució de l'anarquisme
L'anarquisme va mantenir una presencia molt important a l'Europa mediterrània i a Rússia i es va dividir en dues tendències:
• L'anarcocomunisme: contrari als sindicats i partidari del terrorisme individual, concretat en atemptats contra autoritats polítiques i empreses.
• L'anarcosindicalisme: tendència majoritària que combinava un objectiu final revolucionari i una practica quotidiana basada en la lluita sindical.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada