Unitat 2: Liberalisme i Nacionalisme
1. L'etapa napoleònica ( 1799-1815)
1. 1. Del Consolat a l'Imperi
Amb el cop d'estat de Napoleó Bonaparte, França va encetar un nou règim polític, el Consolat, format per tres membres. Tanmateix, Napoleó va concentrar el poder en la seva persona, primer com a cònsol vitalici (1802) i després proclamant-se emperador dels francesos (1804).
Amb aquest règim dictatorial, conegut com a bonapartisme, Napoleó garantia l'estabilitat a costa de limitar la llibertat política i d'expressió, amb el control dels dissidents i una forta censura. Napoleó va establir una nova societat, amb l'antiga aristocràcia i la nova burgesia enriquida al capdamunt.
• Reforma de l'Administració. França va quedar dividida en departaments governats per un prefecte designat per Napoleó.
• Promulgació del codi civil de 1804, que confirmava la fi de l'Antic Règim i consolidava la igualtat dels francesos davant de la llei.
• Signatura d'un concordat entre l'Estat francès i l'Església. Aquesta acceptava la pèrdua de les seves propietats i l'Estat es comprometia a mantenir-la econòmicament. A més, Napoleó va potenciar l'ensenyament públic i va crear un nombrós cos de funcionaris de l'Estat. Moltes d'aquestes reformes seguien vigents ben entrat el segle xx.
1.2. L'Imperi napoleònic:
La França napoleònica es va caracteritzar per l'expansió territorial i per l'intent d'imposar l'hegemonia francesa a tot Europa, deposant monarques i imposant-ne nous, triats entre la família i els seus generals.
1.3. La derrota de Napoleó:
El 1813, davant el fracàs de la campanya de Rússia i la derrota a Espanya (envaïda el 1808), diversos estats europeus van formar una gran coalició antifranquista que va capgirar la situació. El mes de març de 1814 París va ser ocupada, i Napoleó, destituït, es va retirar a l'illa d'Elba, França retornava a les fronteres de 1792 i la dinastia borbònica era restablerta en el tron francès en la persona de Lluís XVIII. El 1815, Napoleó va retornar a París, però va ser derrotat definitivament a la batalla de Waterloo i deportat a un territori remot, l'illa de Saint Helena.
2. La Restauració El liberalisme i el nacionalisme (1815 - 1830)
2.1. La Restauració:
Els anys 1814 i 1815, les potències absolutistes (Àustria, Prússia i Rússia) i el Regne Unit, que havien derrotat Napoleó, es van reunir al Congrés de Viena i van imposar una tornada a l'Europa anterior a la Revolució Francesa per mitjà de dos principis:
• El legitimisme, segons cl qual eren insaturats en cl tron els monarques -o els seus hereus-deposats per Napoleó. A França, els Borbons van recuperar el poder, i el nou rei, Ll1ús:XVIII (germà de Lluís XVI), va restaurar l'Antic Règim.
• L'equilibri europeu, defensat pel govern britànic, q ne consistia en el reordenament de les fronteres i el repartiment d'Europa en àrees d'influència per tal que cap potència no tingués gaire més poder que les altres. A més, les potències absolutistes van formar la Santa Aliança, per la qual es comprometien a intervenir militarment als llocs on hi hagués algun moviment revolucionari de caràcter liberal.
La Santa Aliança es va posar en f funcionaments el 1820, any en què van tenir lloc un seguit de revolucions a l'Europa mediterrània (Espanya, Portugal i Itàlia) que tenien com a objectiu implantar règims liberals. Només Grècia va tenir èxit i va aconseguir independitzar-se de l'Imperi turc el 1830.
2. 2. El liberalisme:
Els partidaris del liberalisme defensaven la llibertat i la igualtat, la sobirania nacional, una constitució que havia de limitar el poder dels monarques la separació de poders i l'establiment d'un parlament amb poder legislatiu que havia de representar el poble.
A tot Europa, els governs absolutistes van imposar un fort control i una dura repressió contra els grups liberals, els quals van haver d'actuar en la clandestinitat i van optar per la insurrecció com a únic mitjà per aconseguir imposar les seves idees. Les societats liberals, formades per intel·lectuals i classes mitjanes urbanes, no van aconseguir el suport de les classes populars fins a les revolucions de 1830.
2. 3. El nacionalisme:
El nacionalisme va aparèixer com a conseqüència del liberalisme als territoris dominats pels grans imperis de l'època. Consistia en la defensa del dret dels pobles a disposar d'ells mateixos i reivindicava el dret de cada nació a constituir el seu propi estat independent. La reivindicació nacionalista apareixia quan una col·lectivitat es considerava nació perquè tenia unes característiques comunes (llengua, història, tradicions, a vegades religió) i volia que la regissin unes mateixes institucions polítiques, és a dir, volia constituir-se com a estat.
Així, des del punt de vista nacional, a l'Europa de la primera meitat del segle xrx el panorama era el següent:
• Grans estats que dominaven diverses nacions, com l'Imperi austríac, que incloïa territoris de nacionalitat hongaresa, txeca, eslovaca, italiana, croata o eslovena; o com l'Imperi turc, que, a la zona dels Balcans, dominava diverses nacions, com ara Sèrbia, Romania o Bulgària. D'altra banda, Irlanda formava part del Regne Unit.
• Nacions fragmentades en diversos estats, com el cas d' Alemanya, Itàlia i Polònia, una nació sense estat, ocupada per Àustria, Prússia i Rússia.
Les revolucions (liberals de 1830 i de 1848):
3.1. Les revolucions de 1830:
A França, al final del juliol de 1830, la burgesia i les classes populars de Paris es van revoltar i van obligar a abdicar el rei Carles X, que pretenia restablir r absolutisme.
Altres moviments revolucionaris de 1830, però, van fracassar per la intervenció de les potències de la Restauració. A Polònia, la revolta liberal i nacionalista va ser esclafada per r exèrcit rus. Al nord d'Itàlia, els revolucionaris van ser derrotats pels austríacs) mentre que en alguns estats alemanys les revolucions locals van ser sufocades per Prússia.
A partir de les revolucions de 1830 el sistema de la Restauració es va esquerdar i Europa va quedar dividida en dos blocs: un de liberal (Regne Unit, França> Espanya, Portugal i altres estats de l'Europa occidental) i un altre d'absolutista, amb Àustria> Prússia i Rússia corn a potències principals.
3. 2. Les revolucions de 1848:
• Aixi, a l'Europa occidental, la peti ta burgesia i 1es clases populars van reclamar l'establiment d'una veritable democràcia, amb sufragi universal masculí. Els obrers de la naixent indústria volien, a niés, un govern que es preocupés més de posar remei a les injustícies socials que comportava 1a industrialització.
• A l'Europa oriental i central, els moviments liberals i nacionalistes es van estendre per l'Imperi austríac (Viena, Budapest) Praga i Cracòvia), per la Confederació Germànica i per Itàlia. Les autoritats austríaques, amb el suport rus van restablir l'ordre tradicional dins del seu imperi.
A Alemanya, els liberals, reunits a Frankfurt van fracassar en l'intent d'establir un parlament elegit per sufragi universal que representés els diversos estats alemanys i que havia de formar un estat unificat. El rei de Prússia va refusar r oferiment del parlament de convertir-se en emperador de la nova Alemanya unificada i va dissoldre r assemblea.
4. La unificació d'Itàlia i d'Alemanya:
4.1. La fragmentació política d'Itàlia Des de l'edat mitjana, Itàlia només em una denominació geogràfica. El congrés de Viena va dividir la península Itàlica en diversos estats independents dominats per règims absolutistes:
4.2. La unificació d'Itàlia Amb les revolucions de 1820 i 1830 es van difondre per Itàlia les idees del liberalisme i es va iniciar el nacionalisme italià de caràcter cultural, que reivindicava la recuperació del prestigi literari de la llengua italiana (Ressorgiment). La revolució de 1848 va tenir un fort ressò a la península Itàlica: el nacionalisme es va estendre, i el Piemont va intentar, sense èxit, expulsar els austríacs de la Llombarda i del Vèneta.
4.3. La unificació d'Alemanya Alemanya estava dividida en un gran nombre d'estats d'ençà de l'edat mitjana. Des del Congrés de Viena, la Confederació Germànica la formaven trenta-vuit estats, encapçalats per les absolutistes Prussià i Àustria. En aquesta confederació, els nacionalistes es dividien entre els partidaris d'unificar tots els territoris de parla alemanya ( Gran Alemanya) i els que excloïen Àustria del projecte (Petita Alemanya).
5. L'art als segles XVIII i XIX:
Durant la segona meitat del segle xvrrr, de manera paral·lela a la Illustració, s'estén l'estil neoclàssic en contraposició al barroc i al rococó. Es caracteritza per una actitud racional, i per la imitació dels models grecs i romans, especialment en l'arquitectura i l'escultura. L' arquitectura neoclàssica pretén crear grans espais, caracteritzats per la grandiositat, l'equilibri i l'harmonia del conjunt. El Museu del Prado, a Madrid, n'és un exemple.
5.2. El romanticisme:
• Els francesos T. Géricault, autor d'El rai de la Medusa, i E. Delacroix ( 1793-1863), autor de La llibertat guiant el poble ( 1830), quadre emblemàtic que combina el realisme de la revolució francesa de 1830 amb una al·legoria de la llibertat plasmada en una figura femenina.
• L'alemany C. D. Friedrich (1774-1840) és un dels millors pintors de paisatges del romanticisme, En els paisatges hi mostra la petitesa de l'ésser humà davant la immensitat de les forces de la natura. També hi va haver una arquitectura romàntica, que s'inspirava en el romànic i el gòtic. En són exemples el Parlament de Westminster, a Londres, i la Universitat de Barcelona.
5.3. El realisme:
A mitjan segle xrx, va sorgir el realisme, una tendència pictòrica i literària que buscava plasmar la realitat més propera i quotidiana. Les noves classes nascudes de la Revolució Industrial, el proletariat i la burgesia indus- trial, van esdevenir protagonistes de les novel·les i dels quadres.
5.4. Un pintor excepcional, Goya:
El pintor aragonès Francisco de Goya y L u cien tes ( 17 46-1828) és un dels artistes més importants dels inicis de la contemporaneïtat i la seva influència es deixa sentir en tota la pintura posterior. La seva obra, que és molt personal i que va més enllà dels estils pictòrics de l'època, es pot dividir en quatre etapes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada