CATALUNYA I ESPANYA
1. La societat i l'economia
1.1. La població
Entre 1900 i 1930 la població espanyola va experimentar un creixement notable, de 18,6 a 23,6 milions d'habitants. Catalunya va tenir el creixement més important i va passar d'l,9 a 2,6 milions d'habitants. També van créixer Madrid i la perifèria peninsular, mentre que a l'interior la població es va estancar o va retrocedir.
La causa de l'augment de la població va ser fonamentalment la disminució de la mortalitat.
1.2. Els sectors econòmics
A principis del segle xx, Espanya era un país agrícola, però va experimentar un important creixement industrial.
• L'agricultura: va augmentar la superfície cultivada. També es van millorar els rendiments reduint el guaret, incrementant el regadiu, utilitzant adobs químics i mecanitzant el camp.
• L'activitat industrial: es va produir una expansió de la producció d'energia elèctrica, controlada per capital base i estranger. Ambla construcció de centrals hidroelèctriques a càrrec d' empreses com La Canadenca, Catalunya es va deslliurar de la dependència del carbó britànic. La siderúrgia va continuar en mans d'empreses basques.
1.3. L'impacte econòmic de la Primera Guerra Mundial
La neutralitat d'Espanya a la Primera Guerra Mundial va comportar un gran benefici econòmic gracies a l'increment de les exportacions i la reducció de les importacions. Per primer copes va obtenir una balança comercial positiva. Tanmateix, la situació només va beneficiar industrials, financers, propietaris agraris i especuladors, mentre que les classes populars van patir la puja de preus que generava l'augment de les exportacions. A la fi de la guerra, la represa de la producció als estats europeus va originar una forta crisi econòmica a Espanya.
1.4. Les condicions de vida deis grups socials
El creixement industrial va comportar l' enriquiment de la burgesia, que mostrava el seu estatus social portant un estil de vida propi. A Barcelona, les cases sumptuoses de l'Eixample i el Liceu van esdevenir símbols de la vida burgesa. Per contra, l'augment del nombre d'obrers va ser constant. Els proletaris, sense recursos ni formació, i molts acabats d' arribar del camp, es concentraven a les ciutats industrials.
2. La crisi de la restauració
2.1. El regeneracionisme
La derrota militar de 1898 evidenciava l'estat d'endarreriment d'Espanya i la necessitat de reformes radicals. Regeneració i regeneracionisme eren paraules habituals a la premsa. Però el govern de la reina Maria Cristina, regent durant la mino ria d' edat d' Alfons XIII després de la mort d'Alfons XII (1885), només va introduir una reforma destacada: la creació del Ministeri d'Instrucció Pública, encarregat del sistema educatiu del país.
2.2. La descomposició del règim de la Restauració
Durant el regnat d'Alfons XIII (1902-1931), el sistema polític de la Restauració va entrar en crisi. La mort de Cànoves, assassinat el 1897, i Sagasta, mort el 1903, va confluir els partits dinàstics a una lluita pel poder entre els seus dirigents, situació agreujada per l'intrusisme del rei, que nomenava presidents del govern sense escoltar el parer dels partits. Fins a l'any 1917, hi va haver dos intents de renovació política:
• Antoni Maura, amb el suport dels catalanistes conservadors de la Lliga regionalista, va voler reformar l' administració amb la Llei d' Administració local (1907), que permetia la mancomunitat (associació) de províncies. La Setmana Trágica i l'animadversió que el reí tenia a Maura van provocar el fracas del projecte i la caiguda del seu govern.
• El govern del liberal José Canalejas (1910-1912) va limitar l'establiment de nous ordes religiosos, va augmentar els impostos i va introduir el servei militar obligatori, decisions que van topar amb l'oposició dels sectors més conservadors. L'altre grup polític destacat era el PSOE, que l'any 1910 va aconseguir el primer diputat gracies a un pacte amb els republicans ( conjunció republicà socialista).
2.3. La Setmana Tràgica
La manifestació més important de protesta popular d'inicis del segle xx va ser la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), que va tenir lloc arran de la mobilització dels reservistes per enviar-los al Marroc a esclafar una revolta contra el domini espanyol. La majoria de reservistes eren pares de família que no podien pagar els diners necessaris per evitar la lleva. Així, es va constituir un comitè de vaga que va convocar una vaga general per al 26 de juliol. El govern va treure l'exercit al carrer i, al llarg d'una setmana d'enfrontaments, hi va haver 113 morts i 341 ferits. Acabada la revolta, les classes conservadores catalanes reclamaren una repressió enèrgica. La seva execució va generar una onada de protestes a tot Europa que va provocar la caiguda del govern.
3. El catalanisme polític. La Mancomunitat
3.1. El catalanisme de masses
Durant el primer terç del segle xx, el catalanisme, seguit fins llavors per intel·lectuals i professionals liberals, va aconseguir l'adhesió de propietaris rurals, fabricants i botiguers. La primera manifestació del catalanisme de masses va ser el Tancament de Caixes (1899): els botiguers de Barcelona es van negar a pagar els nous impostes aprovats pel govern. La repressió va provocar la dimissió de l' alcalde de Barcelona, el metge Bartomeu Robert, i l'adhesió al catalanisme de les classes mitjanes barcelonines.
3.2. Els partits polítics catalanistes
Durant aquesta etapa, el partit catalanista majoritari a Catalunya era la Lliga Regionalista, de caire conservador, fundada el 1901 i liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Els intents d'organitzar un partit catalanista republicà i progressista van culminar amb la fundació del Partit Republicà Català (1917), de Lluís Companys i Francesc Layret, i de l'Estat Català ( 1922), de Francesc Macià.
3.3. La Solidaritat Catalana
L'animadversió dels militars espanyols envers el catalanisme va esclatar l'any 1905, quan la guarnició de Barcelona va assaltar els locals de la revista satírica Cu-cut! i del diari de la Lliga, La Veu de Catalunya. Davant de la passivitat del govern, els partits catalanistes van constituir Solidaritat Catalana (1906). La coalició pretenia la derogació de la Llei de jurisdiccions, que preveia que els delictes contra l' exercit i la unitat de la pàtria serien jutjats per tribunals militars, i l' obtenció d'una autonomia per a Catalunya. A les eleccions a Corts de 1907 va obtenir 41 dels 44 diputats del Principat.
3.4. La Mancomunitat de Catalunya
La lluita per l'autonomia de Catalunya va aconseguir la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914), una federació de les quatre diputacions provincials del Principat. Malgrat tot, la Mancomunitat va fer una important obra de govern:
• Normalització del català potenciant l'Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya, i creant les primeres biblioteques populars i escoles rurals.
• Millora de l'ensenyament professional (Universitat Industrial i Escola del Treball) i l'aprenentatge agrícola i ramader.
• Impuls a les obres públiques ( carreteres, camins i equipaments hidràulics) i a la construcció de la xarxa telefònica. Amb l' establiment de la dictadura de Primo de Rivera, la Mancomunitat va quedar neutralitzada i, finalment, abolida ( 1925).
4. El moviment obrer i el final de la Restauració
4.1. L'evolució del moviment obrer
El sindicalisme anarquista es va reorganitzar després del procés de Montjuic. L' associació d' obrers barcelonins Solidaritat Obrera (1907) convoca l'any 1910 un congrés obrer, del qual nasqué el sindicat anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT). En el camp del socialisme, la Unió General de Treballadors (UGT) consolida la seva implantació a Madrid, Castella i, sobretot, Astúries i Biscaia. També va augmentar en nombre d'afiliats: de 29 300 l'any 1901 va passar a tenir-ne 211300 el 1920.
Al País Base i a Catalunya van tenir lloc iniciatives sindicals de caràcter nacionalista. Així, es van constituir el CADCI ( Centre Autonomista de Dependents del Corriere i de la Indústria) i el denominat Sindicat Lliure, d' orientació carlina, que es funda a Barcelona a finals de 1919 i que s'enfronta a la CNT, sovint de manera violenta, amb el suport de la policia i la patronal.
4. 2. La conflictivitat social
Des de començaments de segle es reactiva la conflictivitat laboral. Es van convocar vagues generals a Gijón, Sevilla i la Corunya el 1901 i la vaga general a Barcelona el febrer de 1902, que mobilitza uns 80 000 obrers. La Primera Guerra Mundial agreuja la conflictivitat. Les classes treballadores van perdre poder adquisitiu i el descontentament popular va provocar una onada de vagues. L'any 1917 va tenir lloc la vaga general revolucionaria convocada perla CNT i la UGT i durament reprimida per l' exercit, La vaga de La Canadenca afecta l' empresa els mesos de febrer i mars; de 1919. S'interrompé el subministrament d'electricitat a Barcelona i es va declarar l' estat de guerra. La vaga va aconseguir el reconeixement de la jornada laboral de vuit hores.
4.3. La crisi de 1917 i el final del règim
L' estiu de 1917 va tenir lloc una greu crisi política que va acabar d' esquerdar el regim, com a resultat de la coincidència de tres moviments reivindicatius que tenien objectius diferents:
• La protesta dels sectors militars descontents ambla política del govern.
• La vaga general revolucionaria encapçalada pels dos sindicats més importants (CNT i UGT).
• El moviment polític que va aplegar les forces d' oposició al regim.
Tenia com a objectiu l'aprovació d'una nova constitució i l' establiment d'un regim polític veritablement democràtic, Però el perill de revolució social va fer que la Lliga fes manca enrere; els regionalistes van establir un acord de govern amb els partits dinàstics i van abandonar les seves pretensions reformadores.
5. La dictadura de Primo de Rivera.
5.1. L'establiment de la Dictadura
Els governs eren dèbils i breus, i la fi de la Primera Guerra Mundial va causar una greu crisi econòmica. A aquesta situació es va afegir un nou element: el juliol de 1921 l' exercit espanyol va patir 12 000 baixes en una derrota militar espectacular a Anual (nord del Marroc) davant els rifenys. El desastre va commocionar l' opinió pública, i els republicans i els socialistes en van responsabilitzar el rei. Davant la situació, el 12 de setembre de 1923 el general Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va fer un cop d' estat acceptat per Alfons XIII.
5.2. L'obra de la Dictadura
La Dictadura va gaudir inicialment del suport d'una bona part de l'opinió pública, cansada de la inestabilitat política, i fins i tot d' alguns sectors de la Lliga Regionalista i del PSOE. Primo de Rivera va constituir un govern format per militars (Directori Militar), va suspendre la Constitució de 1876 i va prohibir els partits polítics. Els dirigents polítics i intel·lectuals que es van o posar a la Dictadura es van haver d' exiliar o van ser desterrats, comen el cas de Miguel de Unamuno. Més tard, Primo de Rivera va nomenar un govern de ministres civils procedents dels partits conservadors (Directori Civil).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada